L’Avantprojecte de llei de
protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada, aprovat pel Govern el desembre
de 2013, és això un avantprojecte i encara ha de passar un seguit de tràmits
parlamentaris per a ser aprovat definitivament i tingui el rang de llei.
És
significatiu que en el títol es posi en primer lloc els drets del concebut per
davant dels drets de la dona embarassada, tenint en compte que socialment no té
la mateixa importància perdre un embrió que la mort d’una persona. La visió
avui majoritàriament acceptada pels científics és que la vida pròpiament humana
comença al voltant de les 23 setmanes de gestació, quan s’inicien les
connexions sinàptiques cap a l’escorça cerebral i a l’interior d’aquesta.
Aquest fonament neurològic és coherent amb el fet que tant el començament com
el final de la vida humana depenen de l’activitat de l’escorça cerebral, és a
dir, de l’estat de consciència.
L’Avantprojecte de
llei diu que l’avortament és un delicte excepte en els supòsits de violació
(al·legable dintre les 12 primeres setmanes) i de generar un greu perill per a
la vida o la salut física o psíquica de la dona (al·legable les primeres 22
setmanes).
La
malformació fetal no serà motiu d’avortament. Desapareix, per tant, el supòsit
de malformació, malaltia incurable o anomalia fetal incompatible amb la vida.
Analitzem
ara alguns dels punts d’aquest Avantprojecte:
Greu perill per a la salut mental de la mare. S’haurà de provar amb dos
informes mèdics d’especialistes de diferent centre d’on s’hagi de practicar la
interrupció de l’embaràs. Això suposa un allargament del procés amb el consegüent
patiment per a la mare i, sobretot, un encariment del procediment.
Si el perill per a la salut mental de la mare és perquè el fetus té una
anomalia incompatible amb la vida, necessitarà dos informes: un d’un
especialista que acrediti l’anomalia i un altre d’un psicòleg o psiquiatra que
dictamini el mal psíquic.
A partir de
les 22 setmanes el mal psíquic només es pot al·legar per anomalies del fetus
incompatibles amb la vida.
Informació a l’embarassada. Ha de ser verbal i la dona ha de
tenir set dies de reflexió. Actualment la dona rep un sobre amb les
alternatives a la interrupció, ajudes a la maternitat i riscos de la
intervenció i ha de reflexionar durant tres dies; és a dir, la reflexió s’amplia
ara a set dies. Ara es pretén que la informació la donin els serveis socials
amb els endarreriments que ja tenen.
Menors. Les noies de 16 a 18 anys tornaran a necessitar el
permís dels pares i, en cas de conflicte, decidirà el jutge, en un procediment
nou que estableix l’Avantprojecte.
Dret a l’objecció de consciència. Actualment només poden objectar els
metges i ara ho podrà fer el personal administratiu, els portalliteres, etc.
Aquesta objecció l’hauran de comunicar per escrit després d’una setmana de
començar a treballar i aquesta decisió haurà de ser incorporada
confidencialment al seu expedient.
Delicte sense càstig per a la dona. Només el metge podrà ser
castigat per l’avortament.
Publicitat. Les clíniques on es realitzin les interrupcions de l’embaràs
no podran fer publicitat dels seus serveis.
La llei
actual que regula la interrupció voluntària de l’embaràs, vigent des de 2010,
es va equiparar a la majoria de països europeus. La inclusió del dret a
l’avortament dins dels drets sexuals i reproductius va tenir lloc a partir dels
anys vuitanta i sobretot dels noranta per part de l’OMS i l’ONU. Concretament,
és a la IV Conferència Mundial sobre les Dones (Beijing, 1995) on els drets sexuals i reproductius prenen una rellevància important.
Els models de
legislació sobre aquest tema que hi ha arreu del món són:
·
Prohibició absoluta. Com el Vaticà,
Malta o Andorra, que no permeten l’avortament en cap cas.
·
Sistema de supòsits. La regla general
és la prohibició a excepció d’uns supòsits. Era el sistema que va tenir Espanya entre el 1985 i el 2010, i és
el que vol tornar a imposar, però amb més restriccions que el de 1985.
Polònia, per exemple, un dels països més influïts per
la doctrina catòlica, té supòsits de malformacions del fetus
(les 12 primeres setmanes), violació o incest.
·
Sistema de terminis. Atorga la
llibertat de decisió a les dones sobre avortar o no durant unes setmanes.
Passat aquest temps, torna amb les restriccions, normalment a un sistema
d’indicacions. Per tant, és un sistema mixt.
És el que apliquen la majoria dels països occidentals i
el que està en vigor actualment a l’Estat espanyol, des de 2010. El període
varia segons els països: 14 setmanes a Espanya; 18 a Suècia; 24 a Holanda; 12 a
Alemanya, França o Bèlgica; 10 a Portugal.
·
Model d’avortament lliure o sense restriccions. És poc habitual però existeix en algun lloc, per
exemple al Canadà, on el 90% dels avortaments que es practiquen són
d’embarassos de menys de 12 setmanes. Aquestes dades reflecteixen que les dones
demostren responsabilitat sobre aquesta qüestió. Per tant, hi ha països on no
es posa cap límit temporal perquè consideren les dones prou responsables per
decidir. Pensar que la dona esperarà als sis mesos d’embaràs per avortar és una
hipòtesi més aviat morbosa que no respon a la realitat.
Cap d’aquests
models aconsegueix disminuir els avortaments, el que provoquen els sistemes més
restrictius és una discriminació social entre dones riques, que podran anar a
avortar a altres països (el conegut turisme
avortiu), i dones pobres, que no ho podran fer i potser ho faran en
clíniques clandestines o amb remeis casolans amb el perill que això suposa per
a la seva vida o per a la seva salut reproductiva futura.
Gemma Sahun i Serena
Advocada i mediadora